La Vegetació
A les planes, la vegetació es troba molt modificada, per l’obtenció de terres de conreu com pel predomini actual dels espais construïts. La vegetació es basa sobretot per brolles(matorrals) de romaní, brucs i estepes, cobertes de pins, especialment el pi blanc.
A la muntanya
Als vessants de les serres, que limiten el nord i el sud, estan els boscos més extensos i amb la vegetació més pròxima a l’estat natural.
Al sud, a la serra de Collserola, hi ha moltes pinedes a la part baixa, però fins fa molt poc dominaven els conreus. A mesura que augmenta l’altitud hi ha més alzinars, habitualment també hi ha pins. Als indrets més ombrívols (on hi ha més foscor) i amb sòls profunds es troben alzinars amb roures.
La vegetació de les serres septentrionals és ben diferent a causa del rocam. A Collserola la roca que predomina és de tipus silici (grani, pissarra), en canvi a Sant Llorenç i a l’Obac predomina la calcària. A més, la duresa dels conglomerats a determinat la formació de vessants molt inclinats.
La vegetació més estesa i que més abunda és l’alzinar. Amb marfull als vessants interiors, i l’alzinar muntanyenc als més enlairats. Fins l’any 1950 va ser important l’aprofitament dels troncs d’alzina per a l’obtenció de carbó vegetal. Sobre roca silícia, al peu de les serres, abunden les brolles d’estepes i brucs, tamé hi ha pinedes de pi blanc i pi pinyer. Sobre roca calcària hi ha brolles(Bosquina formada per arbustos i rebrots d’arbre) de romaní i bruc d’hivern, amb pinedes de pi blanc.
Als vessants superiors, són les terres pròpies de l’alzinar muntanyenc i de l’alzinar amb boix, hi ha brolles on predomina l’estepa blanca amb matollars alts de ginebre i boix. Hi ha també pinedes de pinassa.
Als vessants més ombrívols la vegetació natural va ser constituïda per rouredes de roure martinenc, algunes vegades estava barrejat amb roure de fulla gran.
Actualment es pot observar aquestes a les obagues( llocs situats on el sol toca poc o gens durant el dia) de la capçalera de la riera de les Arenes, enmig del territori dominat per l’alzinar muntanyenc. Amb els roures hi ha molt de boix i alguns pins (pinassa, pi roig).
A les valls
A les canals o valls molt estretes i abruptes, es troba una vegetació excepcional (poc comuna). Són ambients molt ombrívols, amb racons on els raigs solars no arriben mai directament, sempre són a l’ombra. L’escassetat de llum i la humitat atmosfèrica permanent elevada dificulten els desenvolupament normal dels alzinars i rouredes. L’avellanosa ocupa franges allargassades seguin la direcció de les canals.
Hidrografia
La Riera de Rubí
Les aigües que baixen del vessant meridional de la Serralada Prelitoral i les que es recullen a la resta del Vallès Occidental van a parar als rius Llobregat i Besòs. La línia divisòria entre les conques d’aquests dos rius passa per la carena de la Serra de Galliners, entre Rubí i St. Quirze. És el límit oriental de la conca de la Riera de les Arenes o de Rubí que travessa el terme de nord a sud. Aquest s’integra totalment dins d’aquesta conca, de tal manera que tots els torrents rubinencs desguassen (desemboquen) en aquesta riera.
La riera fins a les Fonts s’anomena de les Arenes i a partir del punt on s’uneix a la Riera de Terrassa pren el nom de Riera de Rubí.
Aquesta riera neix al Coll d’Estenalles, al peu del Montcau, a 860 metres d’altura, va cap el sud recollint les aigües de Matadepera, Terrassa i Rubí. Quan troba els primers contraforts de Collserola es veu obligada a girar cap el sud-oest, fins que a l’alçada del Papiol s’uneix amb el Llobregat.
Fa una distància de 31 km i la superfície de la seva conca és de 122 km2.
El torrents
-
Riba dreta: dins del terme, Can Fonollet, Can Serra, de St. Muç, de Can Xercavins, de les Abelles, de Can Pi de Vilaroc i de Can Balasc. Fora del terme, de Can Canyadell.
-
Riba esquerra: dins del terme, de Can Ferran, del Pedregar i dels Alous. Fora del terme, Can Cabassa, Can Barba i Can Domènec.
Una característica dels torrents rubinencs que són afluents directes o indirectes del Llobregat, és que estan fortament encaixats respecte del nivell de les terres que els circumden ( voltar completament ), amb desnivells entre 10 i 40 m, això ve causat per el baix nivell del riu en aquesta zona.
El seu pendent està força marcat, per exemple, el torrent de Can Xercavins baixa uns 160 metres en només 5,5 km. Això provoca una erosió i quan hi ha unes precipitacions intenses, es produeixen ràpides avingudes que es reprodueixen també a la riera, causant rierades molt fortes i sobtades.
Fauna
La fauna del Vallès Occidental és la part menys visible del conjunt biogeogràfic. La forta acció antròpica (relatiu o pertanyent a l’home o a la seva acció) a les zones urbanitzades i industrials és la causa que la vida animal sigui en gran part imperceptible. Les espècies no ramaderes i no domèstiques, també són presents al paisatge: entre els peixos, els rèptils, els amfibis, les aus i els mamífers s’han descrit 200 espècies d’animals.
Mamífers i altres animals de terra
El boscos d’alzines i de pins mediterrani poden tenir mamífers com l’eriçó comú, el teixó, el gat mesquer, el ratolí mediterrani i la rata comuna.
Les màquies i les garrigues són l’hàbitat d’altres mamífers com per exemple l’eriçó africà clar, la musaranya comuna, la guineu, la mostela, la llebre, el conill i el ratolí de bosc.
Els camps de conreu són l’hàbitat del talpó roig.
Els alzinars i les pinedes denses de la Mola i l’Obac habita el porc senglar, que és el mamífer més gros que es pot trobar a la comarca.
Les fonts, les basses i altres sistemes d’acumulació d’aigües constitueixen l’hàbitat del tritó jaspiat i de diverses menes de gripaus i granotes.
A les zones rupícoles (roques) i al medi urbà són freqüents el dragó comú, les sargantanes i els llangardaixos.
Als boscos, al conreus i als ermots hi ha la serp verda i l’escurçó.
A les vores del torrents i llocs més frescals s’hi troba la llíssera i la serp d’aigua.
Ocells
Són molt abundants la garsa, el pardal comú, el rossinyol, el falciot negre, l’oreneta, la merla, el pinsà i la cadernera.
Altres, en canvi, són en regressió, com els rampinyaires xoriguers que es troba en perill d’extinció per dificultat de nidificació; el falcó pelegrí i el duc gairebé no es reprodueixen.
Invertebrats
Amb espècies endèmiques (malaltia que regna habitualment en una regió determinada) , com alguns petits cargols entre els gastròpodes, i els aràcnids miriàpodes, insectes lepidòpters i alguns crustacis. Els coleòpters, amb nombroses espècies pròpies del massís de la Mola i de l’Obac, com el catòpid cavernícola que habita a totes les coves i avencs.
